Podem dir que les dones fan esport de forma regular i que tenen les mateixes oportunitats que els homes de participar en competicions en edat escolar, però moltes abandonen en l’adolescència i poquíssimes poden dedicar-s’hi professionalment.
Des de que l’atleta nordamericana Kathrine Switzer va desafiar les normes socials de l’època participant en la Marató de Boston l’any 1967, inscrivint-se amb les inicials del seu nom per a que no s’adonessin que era una dona, fins celebrar l’onzena participació amb èxit de la Laia Sanz al rally Dakar aquest any 2021, han passat poc més de 50 anys, però és evident que la situació de l’esport femení ha evolucionat molt.
QUÈ DIUEN LES ESTADÍSTIQUES?
En la darrera enquesta d’hàbits esportius dels barcelonins feta l’any 2017 per l’Ajuntament de Barcelona, un 69% de dones de la ciutat manifesten que fan activitat física de forma regular, un 18,5% més que l’anterior enquesta, feta el 2013.
Hi ha una clara tendència a reduir la diferència amb els homes, que actualment és només 5 punts per sota.
És important destacar el nivell d’intensitat, ja que un 28% d’aquestes dones ho fa 5 cops o més per setmana. El 73% practica esport per a mantenir una bona salut, i el 51% diu que el motiu pel que no fa activitat física és la manca de temps és la causa principal.
Els programes d’activitat física per gent gran en espais públics de la ciutat com l’Activa’t i l’Ens Movem tenen una majoria de participació femenina per sobre del 80. I també té un gran seguiment la Festa del Fitnes, amb un 80% de participació femenina.
Als centres esportius municipals que gestiona la Fundació Claror el 50% de la clientela són dones, que segons l’enquesta de l’Ajuntament practiquen per aquest ordre: la natació, activitats dirigides de manteniment físic, ioga, aparells càrdiovasculars, a més de caminar i córrer.
Pel què fa a l’esport de competició però, encara hi ha molt camí per fer. Les enquestes sobre hàbits esportius mostren que només el 5% de les dones que fan esport participen en competicions reglades, enfront del 20 % dels homes; i que el nombre d’homes que competeixen regularment és 5,8 vegades superior al nombre de dones.
Segons l’Institut de la Dona, una mica més del 50% dels homes assenyala que en alguna ocasió ha participat en alguna competició popular, però aquest percentatge disminueix fins al 30 % en les dones.
La Marató de Barcelona té un 21% de participació de dones, a la Mitja Marató i curses populars com la de Bombers o la Mercè és del 30% i a la Cursa de El Corte Inglés les noies van ser majoria amb un 54%.
Pel què fa a l’esport en edat escolar l’enquesta d’hàbits esportius de la població escolar del 2018, s’ha incrementat en 3 punts respecte l’anterior enquesta del 2013, passant del 69% al 72% i consolidant un creixement de 14 punts respecte les dades de 2007, que era del 58%. Aquest augment significa que en 11 anys s’hagi reduït la diferència per gèneres en 9 punts, reduint-la des dels 17 punts de 2007 fins els 8 actuals, amb un 80% de nois que practiquen esport enfront el 72% de noies.
Segons dades del Consell Català de l’Esport, el 35% de les llicències federatives a Catalunya són de dones, que suposen més de 160.000 esportistes que entrenen i competeixen en esports tan diversos com el bàsquet, patinatge, futbol i atletisme, a més d’esports de muntanya.
Enrere queda el desafortunat comentari del pare dels Jocs Olímpics de l’era moderna Pierre de Coubertin, que l’any 1896 deia que “les dones només tenien una funció en l’àmbit esportiu: coronar el guanyador amb llorer”. Tot i la normalització de la pràctica esportiva a casa nostra, i l’increment de participació femenina als Jocs, passant del 10% l’any 1970 al 45% l’any 2016 a Rio, no va ser fins Londres 2012 que es va aconseguir que competissin dones en les totes les delegacions participants, amb un 44% del total d’atletes femenines.
Homenatge a les pioneres
Charlotte Cooper va ser la primera dona en guanyar una medalla olímpica en la modalitat de tennis a París l’any 1900.
Les pioneres estatals en participar a uns Jocs Olímpics van ser les tennistes Lilí Álvarez i Rosa Torras en els Jocs de 1924, l’any 1958 l’Alícia Guri, campiona del Torneig Comte de Godó, participa en el torneig de Wimbledon, l’any 1968 la nedadora Mari Pau Coromines va ser la primera finalista olímpica espanyola a Mèxic, la Conxita Puig la primera esquiadora a participar en Jocs Olímpics d’Hivern a Sapporo l’any 1972, la gimnasta Marta Cantón, la primera en guanyar diploma olímpic a Los Angeles 1984.
Les primeres medallistes olímpiques les vam tenir l’any 1992, amb l’esquiadora Blanca Fernández Ochoa als Jocs d’Hivern a Albertville 92 i la judoka Míriam Blasco als Jocs d’Estiu a Barcelona 92, on la delegació femenina va aconseguir un total de 8 medalles amb les tennistes Conchita Martínez i Arantxa Sánchez Vicario, que va participar en 5 Jocs i va ser la nº1 del món, les regatistes Theresa Zabell, Patricia Guerra i Natàlia Via-Dufresne, Carolina Pascual en gimnàstica rítmica i l’equip d’hoquei herba amb el gol d’or de l’Eli Maragall.
Aquestes referents, juntament amb la Maria Vasco medallista en marxa atlètica a Sydney 2000 i campiona a la Copa del Món de Mèxic 2010, la nedadora Mireia Belmonte, la jugadora de bàdminton Carolina Fernández, l’Almudena Cid, finalista en gimnàstica rítmica en 4 jocs olímpics, Lydia Valentín medallista en 3 Jocs en halterofília, Maialen Chourraut doble medallista olímpica en piragüisme, la regatista transoceànica Anna Corbella, les alpinistes Araceli Segarra i Edurne Pasaban, l’escaladora Sílvia Vidal, la corredora de curses de muntanya Núria Picas, la pilot de motos Laia Sanz, Queralt Castellet amb snowboard, l’equip femení de futbol del Barça flamants sotscampiones d’Europa, l’equip de bàsquet present al pòdium de l’Eurobasket pràcticament en cada edició des de l’any 2001 liderat per la Laia Palau, jugadora formada als equips de l’Esportiu Claror, l’equip de waterpolo campiones del món el 2013, el primer equip professional de ciclisme Movistar entre moltes d’altres, són claus per a visibilitzar l’esport femení i aconseguir captar l’atenció del públic, patrocinadors i mitjans de comunicació i així arribar a les nenes i joves per a que facin esport, formin part d’equips, entrenin i puguin fer realitat els seus somnis.
En les darreres dues cites olímpiques, l’equip femení estatal va guanyar més medalles que el masculí: a Londres 2012 (11 de 17) i a Rio 2016 (9 de 17).
Cal destacar que, entre aquesta amplíssima llista hi trobem una majoritària participació d’esportistes catalanes.
Menció especial es mereix el Club Natació Kallípolis que fa més de 50 anys que promou la natació sincronitzada i té la seva seu al Claror Can Caralleu, on entrenen més de 300 nedadores.
És el club que aporta i ha aportat més nedadores a la selecció catalana i espanyola, participant en jocs olímpics, campionats mundials i campionats europeus. Algunes de les esportistes més destacades són: Gemma Mengual, Andrea Fuentes, Ona Carbonell, Anna Tarrés i Maria José Bilbao.
Els jocs olímpics de Barcelona van ser el punt d’inflexió del creixement i consolidació del club, però va ser a finals dels anys 90 i durant els primers anys 2000 que una nedadora del CNK, ara entrenadora, l’Anna Tarrés porta la selecció espanyola a la gran explosió dels Campionats del Món de Barcelona 2003.
Com s’aprecia a la gràfica del Consell Català de l’Esport, el nombre d’esportistes d’alt nivell actualment és més baix que fa 10 anys i segueix estant molt per sota del masculí. En el ranking dels 50 millors esportistes espanyols de tots els temps hi surten només 13 dones.
Les tècniques esportives, les altres referents
Una peça important per tal d’engrescar les noies és que hi hagi dones en el cos de tècnics esportius i professors d’educació física, ja que això fa que des de l’inici s’identifiquin amb l’esport femení.
Malauradament, tot i que la formació en l’àmbit de l’esport ha experimentat un gran creixement en els darrers anys com s’aprecia a la gràfica del Departament d’Ensenyament, encara hi ha un gran distanciament entre el nombre d’homes, quasi bé el total de persones tècniques en esport, i les dones que són la gran minoria del sector.
En estudis superiors com és el Grau de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, el nombre d’alumnes dona és el 25% del total, menys que anys enrera.
Dona esportista i compromís
En l’esport femení solem veure-hi molt compromís social, ja sigui per la pròpia vivència com a esportistes a l’ombra de l’esport masculí, amb les desigualtats en ajuts, horaris d’entrenament i facilitats per a entrenar que això suposa, o per la tendència reivindicativa de la dona davant les injustícies socials que hem patit al llarg de la història.
Alguns exemples els trobem en la primera dona en córrer la marató, la Kathrine Switzer, que s’ha dedicat a lluitar contra la desigualtat entre dones i homes, organitzant curses arreu del món, creant l’Avon International Running Circuit, en les quals han participat més d’1 milió de dones, fins aconseguir que el 1984 la marató femenina fos prova olímpica. >veure vídeo
En el món del futbol, la futbolista nordamericana Megan Rapinoe campiona del món amb l’equip dels EUA, és una coneguda activista que va promoure una demanda contra la federació de Futbol dels EUA acusant-la de discriminació de gènere, denunciant les desigualtats salarials i lluita per posar fi a l’homofòbia i a les desigualtats racials, agenollant-se al sentir l’himne dels EUA abans de l’inici d’un partit. >veure vídeo
La noruega Ada Hegerberg, guanyadora de la Pilota d’Or l’any 2019 va renunciar a disputar el Mundial de França en protesta per les desigualtats entre les seleccions femenina i masculina del seu país. >veure notícia
A casa nostra, els equips de la lliga femenina Iberdrola van protagonitzar una vaga indefinida la temporada 2019-20 fins assolir un conveni col.lectiu que protegeixi les futbolistes com a professionals. >veure notícia
L’atleta libanesa May El-Khalil va ser atropellada l’any 2001 mentre entrenava corrent pel carrer. Després de 2 anys va poder tornar a caminar però no a córrer. Va fundar la marató de Beirut l’any 2005 “United We Run” amb l’objectiu d’agermanar la població enfrontada durant dècades per la política i la religió i convertir-se en la cursa per la pau. >veure vídeo
Així doncs, podem dir que les dones fan esport de forma regular, que tenen les mateixes oportunitats que els homes de participar en competicions en edat escolar, però que moltes abandonen en l’adolescència i que poquíssimes poden dedicar-s’hi professionalment.
Les entrenadores, àrbitres i directives estan en clara minoria. En aquest sentit el fenomen del sostre de vidre és present també en el món dels dirigents de l’esport, on com en altres àmbits de la societat, a més poder i responsabilitat, menor número de dones en els alts càrrecs.
Encara queda feina per fer i és responsabilitat de tots i totes.
L’AUTOR
NÚRIA SABARTÉS
Directora del Claror Can Caralleu
Llicenciada en INEF (UB), Postgrau en Gestió Econòmica d’Entitats Esportives (UB), Gestió de Finances per a no Financers (EADA)
.
